Josep Verdaguer "Roviretes"

Flabiolaire sense solfa

Josep Verdaguer i Portet (1920-1995), més conegut com a Roviretes, nom del mas de Savassona, Tavèrnoles, el mas al cor de les Guilleries que el va veure néixer, o també com a Pep Roviretes.

El pare de Verdaguer, Pere Verdaguer, feia de pagès i anava al bosc “a la feixina”, a fer feixes de llenys per als flequers i pastissers. Des de ben jove, Josep Verdaguer també va començar a treballar al bosc com el seu pare i anava a estudi els vespres. Durant anys va treballar per a molts amos que feien feines sempre relacionades amb la fusta i el bosc. I més tard, just després de casar-se, ja treballava per a ell com a rematant, és a dir, comprava la fusta al propietari i la venia tallada, pelada i neta al comprador.

Es va casar el 1952 amb Antònia Casadevall i va anar a viure a Folgueroles. En aquest poble va mantenir una vida social intensa, participant en moltes de les activitats que s’organitzaven. Se’l va conèixer per les seves tres grans passions: la música, la caça i el bosc.

La passió pel flabiol li ve de ben petit, quan veia tocar el flabiol al seu pare, que el tocava força bé i de nord, com ell. Però el pare mai no va destacar com a flabiolaire de renom; solia tocar només dins l’àmbit domèstic. Roviretes havia vist tocar el flabiol a altres persones de les Guilleries, però qui més el va influir va ser el conegut Ventura Gili, en Ventura de Viladrau, que mantenia una relació d’amistat amb el seu pare.

Josep va començar a tocar el flabiol pel bosc amb una llauna fent de bombo. Veient les facilitats del noi per l’instrument, Ventura li va donar alguna indicació per millorar la tècnica, però bàsicament n’aprengué imitant i provant per ell mateix. Tenia una bona memòria musical i recordava qualsevol ball només de sentir-lo tocar o cantar un parell de vegades. El pare li va regalar un flabiol quan tenia vuit anys i al cap de poc també va comprar el timbal. El que no recordava Roviretes ja de gran era si aquest primer flabiol ja provenia de l’avi, a qui no havia arribat a conèixer, o li havia comprat el seu pare. Fos com fos, aquest flabiol fet de fusta de ginjoler tenia un so molt especial i Roviretes el va conservar fins a la mort.

Als quinze anys (el 1935), Josep comença a sortir a tocar balls tot sol a Osor. I a partir de llavors ja li comencen a sortir bolos per a gairebé totes les festes dels pobles de les Guilleries fins a començaments de 1937, que va marxar a la guerra. Guanyava més diners fent de músic de ball que treballant al bosc. Entre la guerra civil i el servei militar, és fora durant set anys, fins el 1945. Aquell any va anar durant uns quants mesos a classes de solfeig, però ho va deixar per la feina i considerava que ja era massa gran per seguir els estudis de música.

 Aquest mateix any reprèn l’activitat constant com a flabiolaire amenitzant els balls i altres festes populars dels pobles de les Guilleries. Després de casar-se, continua amb les actuacions, però cada vegada són menys i més espaiades. Anava molt a treballar a fora i “això del flabiol no es portava gaire”. Cap el 1960 gairebé va deixar de tocar, i fins i tot es va vendre el tambor. Només tocava a les festes de Folgueroles, sobretot a les camalleres, o en alguna trobada d’amics, però va passar-se una vintena d’anys sense tocar en cap ball de festa major ni en cap espectacle.

Reprèn les actuacions el 1982 després que el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona l’animés a tornar a pujar als escenaris. Durant aquesta segona etapa d’activitat veu com el públic ha canviat i la funció de la seva música també. Ara era més ben valorat i el camp geogràfic i social en el qual es movia s’havia vist ampliat.

Roviretes apareixia regularment als mitjans de comunicació i era objecte d’estudis diversos relacionats amb la música tradicional. Era convidat a totes les trobades i manifestacions de música popular i tradicional que s’organitzaven arreu. Va arribar a ser molt conegut a dins i a fora de Catalunya. El 1987 va enregistrar un disc anomenat Ball de flabiol i també va col·laborar en altres enregistraments.

Durant el 1995 va anar fent actuacions arreu, sempre que la seva salut li permetia. Cada cop, però, eren menys les sortides que realitzava i més les estades al llit per refer-se. El dia 9 de setembre d’aquell any va morir després d’una llarga malaltia.

Era considerat com un dels millors flabiolaires que havien existit. A més d’un gran domini dels instruments que tocava, amb els quals aconseguia una sonoritat i un ritme com molt pocs, tenia una excel·lent memòria i era capaç de tocar una melodia només d’haver-la sentit un cop, i se’n recordava per sempre més. Tenia un llistat d’uns dos-cents títols de peces, que podia interpretar amb tota seguretat.

Li varen fer molts homenatges públics i lliuraments de moltes distincions. Per exemple, el Ple municipal del mes de juliol de 1992 de l’Ajuntament de Folgueroles va aprovar per unanimitat posar el nom de plaça d’en Roviretes a un nou espai urbà. El dia de Sant Jordi de 1995 se li va retre l’últim homenatge en vida amb la inauguració de la plaça. El 4 de setembre de 2021 es va celebrar l’homenatge Pep Roviretes 100/25 també a Folgueroles per commemorar els cent anys de naixement i els vint-i-cinc de la mort del flabiolaire, que ja es van complir durant el 2020 en plena pandèmia de la Covid-19 i que no s'han pogut celebrar fins ara.

Darrera actualització: 08.09.2021 | 12:21

Imatges

Darrera actualització: 08.09.2021 | 12:21